Dos dies a Maçanet

Fa relativament poc vaig voler visitar Trujillo des de Mérida. Vaig caminar fins l’estació d’autobusos i vaig preguntar pel cotxe de línia. Em miraven estrany: em van dir que només n’hi havia dos: un a les set del matí i l’altre a les vuit. De la nit. Vaig posar cara d’astorament, i encara em van mirar més estrany. Vaig demanar el paper dels horaris, i ara els sorpresos van ser ells. No existia paper d’horaris. La veritat és que vaig sortir de l’estació maldient i fent molinets amb els braços. Com era possible! Però abans d’ahir, l’evidència del subdesenvolupament va ser encara més feridora.

Havia reservat dues nits d’hostal a Maçanet: sabia que hi desembocaven dues línies de tren, i vaig estudiar dues rutes de bosc per veure castells. Després (malviatge!) vaig veure que l’estació de Maçanet era a 10 Km del poble. Vaig canviar el pla: hi aniria amb la Sagalés. Vaig trucar a Sagalés: no sabien on havia de trucar, vaig haver de trucar a tres llocs diferents: en tots em responia algú d’origen eslau que no sabia absolutament res. M’enviaven a un web que donava error i que no servia per a res. A Barcelona tampoc tenien el paperet d’horaris per anar a una localitat a 70 Km, veïna d’Hostalric i Blanes...

Bé, vam anar una mica a l’aventura. El tren va tardar tres hores. Vaig trucar un taxi de Maçanet. Va dir que era Girona, que tardaria 45 minuts. Va tardar una altra hora i mitja... a zero graus! Per sort, el meu fill i jo ens ho vam passar molt bé jugant a futbol a l’aparcament. Durant el trajecte, jo llegia una novel·la d’Ian Mc Ewan mentre ell repassava la lliçó d’anglès i llegia còmics i m’explicava historietes de l’escola.

En total, unes 5 hores per arribar a Maçanet...!

Per sort, a l’hostal ens esperava un enorme bistec  de carn de Girona. Suficient com per oblidar els obstacles del trajecte. També és cert que els obstacles dels trajectes són la gràcia dels viatges, els estímuls de l’enginy, i el secret de tot plegat consisteix a convertir qualsevol situació hostil en un ambient de positivitat.

De Maçanet, en Pla hauria dit que es tractava d’un poble “normal”. Ara bé, s’hi menja de conya. I la gent és calmada i agradable, amb aquest tracte afectuós, directe i una mica rude del país. L’església, estranyament boteruda, és del segle XI. Els voltant em recorden els de Santa Pau. Rodegen Maçanet uns turons poblats d’alzines que són com bombolles de lava assecades. Són turons totalment rodons, com el volcà Rocanegra sense la boca de l’infern. Certament, les pedres hi són negres o vermelloses, inconfusibles. La vista des del camí és impagable: veiem perfectament les crestes nevades de les muntanyes del Ripollès. Em sorprèn l’aire “vigatà”, prepirinenc de l’indret.

Pujar al Turó de Sant Jordi i pujar al castell val molt la pena. La vista des de dalt és impressionant. Davant hi queda el Montseny en tota la seva majestat. Però no sembla una muntanya d’ametistes: ara a la tardor té un colo més aviat marronós. A l’altra banda, el Montnegre. A mà dreta, les Guilleries, arrodonides com mugrons de color verd. A deu Km, voltada de boires, reconeixem el castell d’Hostalric, que hem vist moltes vegades. Per què emociona tant reconèixer llocs familiars des de lluny?

Del castell es conserven els fossars, els fonaments i una torre. El meu fill fa tocar una campana i persegueix erugues. Pel camí va agafant bastons.

Tot baixant, encetem el camí del Pou de Glaç de Buscatell. Però en quedem a tot just dos quilòmetres d’aquesta fita. N’hem fet 4 i mig, els mateixos que ens queden per a tornar. L’excursió és magnífica. A mesura que ens allunyem de la carretera (on hem vist un enorme rapinyaire marró), els alzinars es tornen densos i dignes d’el Senyor dels Anells. En un moment donat, la vegetació canvia ràpidament: d’un ambient d’alzines i pins passem a unes petites valls d’eucaliptus, pi negre i, de tat en tant, avets. Es nota que això són contraforts del Montnegre. L’aire és humit i fresc.

Passem un indret que era com una catedral groga. De la Selva són característics aquests boscos d’oms i freixes cultivats o repoblats, perquè estan plantats en línia. Jo, que estiuejava a Lloret, sovint els veia des de la carretera que anava d’Hostalric a Blanes, pensant si alguna vegada podria vagarejar-hi o nedar en aquells mars de fulles seques. Ara ho fa el meu fill. Ja veieu que jo devia ser un nen força introspectiu. Els oms són altíssims i ho tenyeixen tot d’or. És el segon moment màgic de l’excursió.

Tornant, ens saluda un ruc molt cridaner. A la tarda, com que la tele de l’hostal no funciona, canviem de plans: fem una guerra de coixins, anem a veure la Torre Marata (mentre es pon el sol), un altres castellet del segle XIII, i juguem a bàsquet. En total, haurem fet uns 12 Km.

Dormim unes deu hores. Al matí, el taxi ens deixa a l’estació de Sils. Si Maçanet em va semblar petit, Sils és un només un llogarret que respira calma. Deixo passar el primer regional més o menys expressament. He vist que l’Estany de Sils queda a tocar de pedra i que, tot i portar la maleta, hi podríem fer un volt. Trec bitllets per al proper i girem cua cap a l’espai natural. Fa un dia esplèndid. Hem de carregar també amb els jerseis i les jaquetes. Pugem una petita torre d’observació, com les que hi ha als aiguamolls de L’Empordà i El Prat. Després rodegem l’estany i extrem a una cabana de fusta ideal per a espiar les aus. La veritat, no pensava que hi quedessin ànecs. Veiem algunes fotges i famílies de coll-verds. Però el bo havia d’arribar aviat: de sobte, apareix un aligot marró (igual que el d’ahir a la tarda), i espanta cinc o sis bernats pescaires que descansaven en un arbre, i que no havíem vist pel contrallum. L’atac és espectacular.  Podem veure els ocellots còmodament, i identificar-los gràcies als plafons amb dibuixos. Saltem d’entusiasme. Quan vam aterrar a la Selva estàvem a tres graus sota zero. Marxem de Sils més o menys a 25... la vida és curiosa.

Arribem a Barcelona en una mica més d’una hora: la línia de l’interior és molt millor que la de costa. El Montseny ens acompanya un bon tros, fins a Granollers. A partir d’aquí, la via és directa. A Montcada tornem a veure éssers derrotats, lletgesa inacabable. Els voltants de la sagrera són sots fantasmals, plens d’estructures de formigó que no són res ni aboquen enlloc. La Natura tan perfecta, els castells tan bonics, i nosaltres edificant aquesta merda perquè es folrin quatre directius i regidors. En fi.

Tornarem. La foto és el dibuix que ha fet el meu fill en cinc minuts en una targeta. Figura el castell de Torcafelló, l’aligot i el ruquet.