Ara fa cinc anys, vaig començar a reunir materials per a redactar el meu llibre La región sospechosa. La dialéctica hispanocatalana entre 1875 y 1939. Aplegava, sobre tot, pensament polític català de l’època de la Mancomunitat i de la segona República. Ben aviat em vaig adonar de quin era el meu polític català predilecte, amb qui sentia més afinitat. Fins i tot vaig anar al Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona i vaig demanar papers seus, signats per la seva pròpia mà, o retalls de premsa que li van pertànyer, que igual retallava ell mateix al menjador de casa seva, cap el 1920. I ho vaig fer per gust, no perquè necessités tanta documentació seva. Reconec que sóc una mica idòlatra, una mica fetitxista. Però hi ha vicis molt pitjors.
Quan li preguntaven a en Serra quina era la seva opinió sobre la qüestió catalana, contestava que ell era un català natural, que la vivia amb perfecta naturalitat. I que era socialista per civilitat, per imperatiu d’educació. Durant els anys de la Generalitat Republicana, el seu petit grup parlamentari, la Unió Socialista de Catalunya, va actuar com a dofí aliat d’Esquerra Republicana, però conservant l’autonomia crítica. Aquest crec que ha de ser el lloc adequat. Vigilar, pressionar, traduir (Serra traduïa Marx), estudiar, fomentar el benestar, estendre la cultura, repartir la riquesa.
Deia Rovira i Virgili que una nació que no produïa cultura ni ciència, no era nació ni res, i que no mereixia viure. Aquesta opinió seva, força radical com moltes de les seves, em fa pensar en la nostra misèria d’ara: misèria de lletres i de cultura, a més de física i material. Si tots aquells que arboraven una bandera l’11 de setembre compressin un llibre català al mes (o a l’any) farien molta més nació que amb quatre consultes seguides.
Una nació que es deixa tancar plantes d’hospitals, que acumula nens a les aules, que ha d’alimentar 1.500 infants a la beneficència en un sol barri de Barcelona, per a mi no és res. És una gran estafa, que amaga les barbaritats d’una colla de criminals que haurien de ser a la garjola. A les pintades del carrer hi llegim sovint: “Independència per canviar-ho tot”. No hi estic d’acord. Canviem-ho tot, foragitem els mafiosos catalans que ens prenen els nostres drets (tothom sap qui són, agafeu el Cafè amb Llet o aquest mateix mitjà o pareu atenció als cartells del voltant de l’Hospital de Bellvitge), i en una democràcia depurada arribem a l’acord que calgui. Arribem on calgui.
Però mistificacions, ni una. I això val també per Espanya. El doctor Marañón, que per cert va atendre en Prat al seu llit de mort, i que ens va visitar amb profit l’any 1930, construïa hospitals de la seva butxaca. Quina diferència amb ara. I em diran radical, i foll, però jo seguiré explicant anècdotes. Com la d’un amic meu, que tenia la mare amb un vessament cerebral, i que no la van atendre ni a Girona ni a la Vall d’Hebron, i que a Figueres li van dir que tornés quan se li reproduís el quadre. És a dir, quan se li reproduís per tercera vegada el vessament, la qual cosa equivalia a un assassinat. I el més esgarrifós és que aquesta persona és un home amb mitjans, un empresari força ric. Què em pot passar a mi, una mena d’historiador freelance? Quan vaig al metge amb unes angines, em donen hora per d’aquí un mes.
Parlem clar. Francesc Macià, Manuel Serra i Moret, Antoni Rovira i Virgili, Joan Comorera, els nostres referents morals d’entre 1907 i 1939, deuen estar removent-se en el sepulcre. I entre ells, a un Enric Prat de la Riba li estaria caient la cara de vergonya davant la nostra nul·litat, la nostra incapacitat. Perquè una societat que es deixa robar el benestar i la cultura no és res, per molts milions de banderes que es treguin al carrer.
Publicat a La Directa, 07-11-2014
