dilluns, 6 de febrer de 2017

"Manuel Brunet", de Francesc Montero Aulet

Manuel Brunet no va ser sempre el periodista ultraconservador i anticomunista que firmava com a «Romano» a la revista Destino. Precisament, Francesc Montero Aulet (Manuel Brunet. Elperiodisme d’idees a l’ull de l’huracàAfers, Catarroja-Barcelona, 2016, 372 pp.) ens mostra la trajectòria canviant d’un home de lletres que va arribar a l’època del franquisme amb una llarga història al darrere, plena d’evolucions i de polèmiques.
Brunet va començar a obrir-se camí en l’escena literària catalana amb textos de caire classicitzant, tal i com imperava llavors. Plenament noucentista és l’obra Transformacions, de 1912. L’any 1925 va publicar la novel·la El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, una obra que, si bé continuava amb el classicisme imperant al moviment noucentista, introduïa dos elements que mostraven cert distanciament amb aquella ortodòxia: l’humor i el realisme. El Brunet d’aquesta època compresa entre la Primera Guerra Mundial i la Segona República comparteix un tret amb Antoni Rovira i Virgili: penso que devien ser els periodistes catalans que més sabien de política internacional, gràcies a la ingrata tasca de redacció.
Com Gaziel, tal i com explica Montero, Manuel Brunet va arribar al primer franquisme sent un «vencedor vençut», un intel·lectual de conviccions dretanes obligat a amagar les idees catalanistes, alineat amb el règim per necessitats professionals, causes religioses i motius polítics. Encara que mai no va combatre ni la república ni l’Estatut d’Autonomia de 1932, Brunet va ser terriblement violent contra AzañaMacià i Companys, i contra la gestió d’Esquerra Republicana de Catalunya. En paraules seves, la iniciativa autonomista hauria d’haver estat administrada per polítics conservadors que no haguessin treballat pels interessos d’una sola classe social catalana: la dels rabassaires. Brunet va arribar a escriure que «Dividir els catalans: aquesta és la única obra realitzada pel senyor Macià. Dividir els catalans, fomentar l’odi entre pobres i rics, entre amos i treballadors» (p. 135). Molt superada quedava l’etapa de Brunet que, enemistat amb les autoritats eclesiàstiques que havia conegut durant els seus anys de seminarista, l’havien conduït a aprofundir en la seva amistat amb Andreu Nin, tot arribant a defensar els interessos del Sindicat Únic. Brunet va recuperar la fe, per a no perdre-la més, durant els anys vint, i durant la Segona Guerra Mundial va defensar tossudament les tesis del papa contra les dels seus detractors.
També va combatre amb fúria les polítiques laïcistes del règim democràtic. Durant els anys republicans Brunet va militar a la Lliga Catalana, a partir de març de 1933, i va arribar a convertir-se en el periodista estrella, el més ben pagat, de La Veu de Catalunya, quan feia anys que se sentia incòmode a la plantilla de La Publicitat. Concretament, hi cobrava mil pessetes mensuals. L’any 1934 va arribar a prologar una edició de Per la concòrdia, de Francesc Cambó, i Josep Janés va reeditar la seva narració empordanesa de 1925, que havia vist la llum a la casa editorial Diana. A La Veu hi va arribar a publicar un miler de comentaris polítics i d’actualitat, amb certa llibertat. No obstant això, Montero opina que «des del punt de vista literari podem considerar Brunet com una promesa no consolidada», perquè va ser engolit per la política i el turbulent escenari social.
Josep Pla, sorneguer com sempre, va dir que Joan Estelrich era un «Petit Ors». Tot seguint aquesta línia, podríem considerar en Brunet una mena de «petit Gaziel», pel sentiment d’ordre humanístic que compartien. Un petit gran Gaziel arborat i en llengua catalana. Brunet devia ser un tipus ben curiós, si jutgem per alguns retrats que recull Montero, com el de Rossend Llates: «Em va cridar l’atenció la seva fesomia esblaimada, tirant a verdosa, d’un verd de bruixot. Els qui treballen de nits i, naturalment, no veuen la claror del sol es caracteritzen per la pal·lidesa de la pell. Però el cutis d’en Brunet ja passava d’això. Estava tocat de verd, com d’absenta o de bilis; impressionava. Per acabar, duia un capell ensorrat i els seus ulls de miop semblava que patissin per veure-hi bé darrere els vidres. També em cridà l’atenció la cantarella clerical de la seva veu. De clergue vehement; no pas de místic de seminari, no gens afectada ni angelical» (p. 59). Un home alt, amb veu poderosa i opinions com bufetades. Així era en Brunet: un periodista temible, d’idees clares i inamovibles.
En algunes opinions culturals, Brunet va ser com una mena de profeta, per exemple quan va escriure que «Quan s’escrigui la història de la literatura catalana contemporània es dirà: el dia que va sortir La Publicitat va començar una revolució literària; l’idioma va guanyar en naturalitat i senzillesa» (p. 77). Radicalment, sí: Pla, SegarraCrexellsRovira i Virgili, només una part dels escriptors que hi van destacar amb una prosa depurada i incisiva. Brunet creia que la màxima urgència cultural a Catalunya era la recuperació del prestigi de la crítica.
La biografia de Francesc Montero és un d’aquells llibres que sorgeix a partir d’una recerca llarga i ambiciosa. La seva tesi doctoral sobre Brunet es pot consultar en línia des de fa cinc anys, i l’any 2014 va fer reeditar El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries amb un estudi introductori. La biografia d’ara és el resultat manejable i unitari de tot plegat. A part del domini absolut de les fonts hemerogràfiques (bàsicament les col·leccions de La PublicitatMiradorLa Veu de Catalunya i Destino), l’autor va poder accedir al fons documental familiar, que completa amb un ampli coneixement del context periodístic català de l’època anterior a la Guerra Civil. Una biografia completa i excel·lentment documentada. És a través de l’estudi atent de les figures de segona fila que podem accedir realment a la teranyina cultural dels anys del Noucentisme i dels anys vint i trenta. Ho expressa prou bé Montero: «En la nostra mirada cap al nostre passat, hem d’incorporar aquestes figures incòmodes i complexes, per il·luminar les ombres i zones grises que encara avui perduren en la nostra història recent» (p. 14). La repetició de dades heretades de monografies sobre grans autors conduiria a eternitzar tòpics i impediria problematitzar lectures massa unívoques i còmodes de la nostra cultura: perquè és a través de la reconstrucció d’epistolaris i plantilles de mitjans de comunicació que podem conèixer al detall l’estructura d’una etapa cultural enlluernadora.
Què faria a partir d’ara amb en Brunet? Jo ho tinc molt clar: editar-li una antologia dels seus millors articles culturals i polítics: els de La Publicitat, els de Mirador i els de La Veu de Catalunya, amb una atenció especial als de l’època de la caiguda de Primo de Rivera i la Segona República, la millor època de Brunet. Ajudaria molt a comprendre dinàmiques internes de la política catalana i, per què no dir-ho?, constituiria un llibre curiós i divertit, amb sal i pebre, en bona part a causa del caràcter desaforat i desafiador d’un dels nostres millors periodistes clàssics, un autèntic professional de la polèmica, que es fa simpàtic per agosarat.

Andreu Navarra Ordoño
Afers, XXXI:85 (2016), pp. 821-823

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada