dilluns, 26 d’octubre de 2015

No ens coneixem entre nosaltres: els moviments socials a Lleida

            

             Pagès Editors edita
Els moviments socials contemporanis. Treball, solidaritat i lluita a les terres a Lleida, escrit a quatre mans pels historiadors Enric Vicedo, especialista en camp lleidetà i relacions de producció agrària i Jordi Soldevila, més decantat cap els moviments socials, cultures polítiques i identitats. El tàndem és fenomenal, perquè el llibre explora totes dues realitats, la rural i la urbana, mostrant les seves interrelacions i oferint un panorama complet i innovador.
            Perquè, d’innovador, aquest llibre ho és, i molt. Les sorpreses arriben aviat, per exemple, quan s’examina el fenomen del frau en el delme de finals del segle XVIII, que Vicedo i Soldevila ja consideren una forma organitzada de resistència. Sobre tot, és la manera revolucionària que tenen els autors de tractar els conflictes de l’Antic Règim el que converteix aquest llibre en una eina excepcional, i l’obertura de conceptes, el que ens permet accedir a un món ocult i variat d’inventives populars tant fascinants com difícils de documentar.
            Un altre exemple: la manera entendora i plana amb què els s’explica fins quin punt el món liberal va heretar i no subtituir el senyoriu, sense estendre la propietat agrària, contradient les històries de manual. I no és l’única vegada que passa. També s’examinen des d’una lent molt nova els moviments camperols, tradicionalment adscrits al reaccionarisme més encallat, quan en realitat, els pagesos enquadrats, per exemple, entre les files carlines, podien estar perfectament defensant drets propis més enllà de significacions polítiques que els eren al·lienes o, senzillament, indiferents.
            Hipòtesis que obren espais, intuïcions que confirmen tota mena de registres i publicacions exhumades: sermons, fullets, diaris d’actes, premsa i literatures volàtils... Delmes que no es paguen, antimoderns progressistes... però encara hi ha fenòmens molt més increïbles, com per exemple, una resistència organitzada semisindical a Cervera... ¡l’any 1742! O, també, l’estranya colaboració entre sectors republicans federals i forces carlines en les revoltes de l’últim quart del segle XIX, descrites sense dogmatismes i amb absoluta naturalitat.
            Un altre encert indubtable és la manera com s’explica el pas del liberalisme radical al republicanisme, que es pot considerar un procés ben característic de moltes comarques catalanes, que descreuen del liberalisme en un sentit democratitzant en dates matineres. No és l’únic procés polític descrit amb intel·ligència: la crisi del sector olier, relacionada amb la fi de la Primera Guerra Mundial, condueix, lògicament, a la radicalització de 1931. En aquest llibre es defugen els tòpics, i es parla de personatges con Francesc Macià o Joaquín Maurín sense mites ni idealismes, com a homes de carn i ossos, enclavats en un hàbitat concret, i sempre amb documents i estadístiques a la mà.
            Cal celebrar que la Universitat de Lleida produeixi documents divulgatius com aquest. Ja està bé de professors egòlatres, de produccions que, per voler-se “científiques”, ni són llegibles ni socialitzen el coneixement. Perquè socialitzar-lo no significa mentir, disfressar, construir una història rosa i complaent o perpetuar mites, sinó exactament a l’inrevés. I això és el que han aconseguit els autors: innovar, sorprendre, fer ciència i presentar el saber sense paternalisme o verticalitat, des del rigor més absolut.
Aquest llibre té una clara lliçó transhistòrica: no ens coneixem entre nosaltres. No és ja que ens costi entaular corrents d’intercanvi d’iniciatives amb Madrid, Lisboa, Roma o París, és que no socialitzem el que està passant a Girona, Tarragona, Lleida, Sabadell, Terrassa o Berga. A mi em sembla greu. Xerrant amb un dels autors un se’n fa creus de la inventiva local que existeix entre catalans que no viuen al Cap i Casal. Per a mi, Els moviments socials contemporanis és una doble sorpresa: una sorpresa historiogràfica, que enderroca tòpics amb pura documentació, i a la vegada una troballa horitzontal, o diguem-ne “territorial”: el coneixement del que s’ha arribat a fer, s’està fent o es farà aviat a Lleida. Calen més llibres com aquests. En Vicedo i en Soldevila ja els preparen, segur.

Andreu Navarra Ordoño 
 Publicat a La Directa, 393, 6 d'octubre de 2015.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada