Pagès Editors edita Els moviments socials contemporanis. Treball, solidaritat i lluita a les terres a Lleida, escrit a quatre mans pels historiadors Enric Vicedo, especialista en camp lleidetà i relacions de producció agrària i Jordi Soldevila, més decantat cap els moviments socials, cultures polítiques i identitats. El tàndem és fenomenal, perquè el llibre explora totes dues realitats, la rural i la urbana, mostrant les seves interrelacions i oferint un panorama complet i innovador.
Perquè, d’innovador, aquest llibre
ho és, i molt. Les sorpreses arriben aviat, per exemple, quan s’examina el
fenomen del frau en el delme de finals del segle XVIII, que Vicedo i Soldevila
ja consideren una forma organitzada de resistència. Sobre tot, és la manera
revolucionària que tenen els autors de tractar els conflictes de l’Antic Règim
el que converteix aquest llibre en una eina excepcional, i l’obertura de
conceptes, el que ens permet accedir a un món ocult i variat d’inventives
populars tant fascinants com difícils de documentar.
Un altre exemple: la manera entendora
i plana amb què els s’explica fins quin punt el món liberal va heretar i no
subtituir el senyoriu, sense estendre la propietat agrària, contradient les
històries de manual. I no és l’única vegada que passa. També s’examinen des
d’una lent molt nova els moviments camperols, tradicionalment adscrits al
reaccionarisme més encallat, quan en realitat, els pagesos enquadrats, per
exemple, entre les files carlines, podien estar perfectament defensant drets
propis més enllà de significacions polítiques que els eren al·lienes o,
senzillament, indiferents.
Hipòtesis que obren espais,
intuïcions que confirmen tota mena de registres i publicacions exhumades:
sermons, fullets, diaris d’actes, premsa i literatures volàtils... Delmes que
no es paguen, antimoderns progressistes... però encara hi ha fenòmens molt més
increïbles, com per exemple, una resistència organitzada semisindical a
Cervera... ¡l’any 1742! O, també, l’estranya colaboració entre sectors
republicans federals i forces carlines en les revoltes de l’últim quart del
segle XIX, descrites sense dogmatismes i amb absoluta naturalitat.
Un altre encert indubtable és la
manera com s’explica el pas del liberalisme radical al republicanisme, que es
pot considerar un procés ben característic de moltes comarques catalanes, que
descreuen del liberalisme en un sentit democratitzant en dates matineres. No és
l’únic procés polític descrit amb intel·ligència: la crisi del sector olier,
relacionada amb la fi de la Primera Guerra Mundial, condueix, lògicament, a la
radicalització de 1931. En aquest llibre es defugen els tòpics, i es parla de
personatges con Francesc Macià o Joaquín Maurín sense mites ni idealismes, com
a homes de carn i ossos, enclavats en un hàbitat concret, i sempre amb
documents i estadístiques a la mà.
Cal celebrar que la Universitat de
Lleida produeixi documents divulgatius com aquest. Ja està bé de professors egòlatres,
de produccions que, per voler-se “científiques”, ni són llegibles ni
socialitzen el coneixement. Perquè socialitzar-lo no significa mentir,
disfressar, construir una història rosa i complaent o perpetuar mites, sinó
exactament a l’inrevés. I això és el que han aconseguit els autors: innovar,
sorprendre, fer ciència i presentar el saber sense paternalisme o verticalitat,
des del rigor més absolut.
Aquest
llibre té una clara lliçó transhistòrica: no ens coneixem entre nosaltres. No és
ja que ens costi entaular corrents d’intercanvi d’iniciatives amb Madrid, Lisboa,
Roma o París, és que no socialitzem el que està passant a Girona, Tarragona,
Lleida, Sabadell, Terrassa o Berga. A mi em sembla greu. Xerrant amb un dels
autors un se’n fa creus de la inventiva local que existeix entre catalans que
no viuen al Cap i Casal. Per a mi, Els
moviments socials contemporanis és una doble sorpresa: una sorpresa
historiogràfica, que enderroca tòpics amb pura documentació, i a la vegada una
troballa horitzontal, o diguem-ne “territorial”: el coneixement del que s’ha
arribat a fer, s’està fent o es farà aviat a Lleida. Calen més llibres com
aquests. En Vicedo i en Soldevila ja els preparen, segur.
Andreu Navarra Ordoño
Publicat a La Directa, 393, 6 d'octubre de 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada