Pares penedits

            Fa mesos que llegeixo articles sobre mares esfereïdes i penedides d’haver estat mares, i cada vegada se’m planteja la mateixa pregunta: i ells? On són els pares? Les mares refereixen casos sagnants, escruixidors: declaren sentir impulsos homicides, senten que la seva vida s’ha apagat, que estimen els seus fills però no poden evitar pensar que la seva arribada els ha pres o manllevat la vida.

            En canvi, conec moltes dones fortes, mares felices, que van tenir fills perquè els va donar la gana, i que continuen treballant i realitzant-se en la vida professional. Quin és el seu secret? No renunciar a res. Són felices perquè lluiten. Existeix en la nostra societat la creença prou generalitzada que estipula que una mare ha de renunciar a la seva vida: a la seva sexualitat, a la seva família d’amistats, a la seva existència i presència social, a la seva creativitat.

            Ho he escoltat tantes vegades i m’ha fet tanta pena. Una mare em deia: “des que va néixer en Biel ja no he entrat a cap restaurant”; mares que ja no estudien, escriptores que ja no escriuen, pintores que ja no pinten.

             I jo em pregunto: i ells on són? Jo el que no puc creure és que continuem tots plegats sent tan esquemàtics i masclistes. Que encara estiguem així, escrivint sobre l’esquema naturalitzat de l’home fora de casa i la dona a la cuina, o cuidant els fills.

      La criança és un equip. Fins i tot en parelles separades, divorciades, liberals, ultrallibertàries o no casades, la criança continua sent un equip. I en aquest equip pot haver-hi de tot: avis, amics, tiets, “titos” (amistats habituals), personatges del nostre cercle més proper.

            Si diuen a les futures mares que són boges és per pur egoisme, per seguir vegetant davant d’una maquineta, hores i hores: sigui la tele, el xat, o el whatsapp. Per aquesta raó, milers i milers de mares i pares continuen fent el mateix que feien abans de tenir les criatures: xatejar, wassapejar, vegetar. Fins que prenen la decisió de fer que el seus fills, mancats d’atenció, vegetin també davant d’una tablet o d’un altre telèfon. Tothom connectat, tothom ben aïllat, no fos cas que se’ns acudís dibuixar, jugar, sortir d’excursió o perseguir papallones. Ahir mateix m’explicaven el cas d’una parella que porta trenta anys unida perquè cadascú té la seva pròpia tele.

            Si una mare es vol suïcidar és perquè s’ha quedat aïllada: no té esma d’entrar a locals, no es programen enlloc activitats “per a tota la família”, per a tota la família vol dir per a nens. I perquè el pare no hi és. La mare s’ha d’avorrir, s’ha d’arruïnar i s’ha d’assemblar a la Verge. No se li acudís pensar, estudiar, fer l’amor, buscar amants! La societat continua aïllant i deprimint les “pecadores”, mentre els homes s’ho miren des de les seves oficines.

            Va, home, va. Que ja som grandets.

      Si la vida d’una mare s’ha apagat és perquè li han apagat els demés. Directa o indirectament: o ha estat esborrada de la llista dels vius, deixant de ser chic i glamourosa, o per aquesta estranya i tossuda pressió que la societat exerceix contra les dones. Tanta pressió hi ha, des de sectors o ments tradicionals, per a què les mares se sentin  obligades al sacrifici religiós de parir, com per part de sectors i ments diguem-ne “avançades” per a què no ho facin. Ho escolto una i altra vegada: “Ets boja, no ho facis, se t’ha acabat la vida”, etc. Naturalment, el que queda totalment negligit és la veu de cada dona individual.

Com tot a la vida, pot buscar-se un equilibri que conservi la integritat i la personalitat de la mare, mentre es potencia l’autonomia i la felicitat del fill.

Jo sóc un home, però vaig sentir ben clarament, inequívoca, la veu d’un instint que m’ invitava a procrear. Potser per aquesta raó estic disposat a creure que hi ha mares que ho són perquè els hi ho demana el seu cos. Viure, procrear, estimar, criar, educar, són coses hiperteoritzades.  I si vivim sense fer tant de cas als tòpics, els blogs i les xarxes?

Tinc el privilegi d’haver anat teixint una xarxa espontània d’amigues que són mares. Quedo amb mares amb fills per reunir els nens i pujar a Collserola, o anar al Parc del Laberint d’Horta. I ells corren, busquen pedres, donen voltes pels tobogans: es tracta de buscar espais per o puguin interactuar, mentre els adults també interactuen, tant amb els nens com amb els adults. Les meves amigues mares són la meva universitat per fer de pare. Una vegada vam fer una experiència, vam organitzar una guerra d’aigua en una plaça molt ampla. La guerra va començar a les 12 del migdia, a les 9 de la nit encara no havia acabat. No enteníem res: l’energia dels nens era infinita: no es cansaven mai! El que poden arribar a fer quatre o cinc nens i nenes junts cal veure-ho.

A vegades rebo un missatge d’SOS, tant d’un pare que necessita una cerveseta i esbargir-se una estona, que no pot més, com d’una mare que necessita escriure, o entregar un document complicat, o treure’s el carnet de conduir. Jo mateix he posat SOS d’aquesta mena. És humà defallir: podem defallir un parell d’horetes. Millor això que perdre els nervis. Estic permanentment a l’aguait de les meves amigues que són mares. A vegades, hem de fer burocràcia, o tenim un examen, o, senzillament, necessitem un parell d’hores per posar en ordre la ment i l’agenda. Ràpidament m’ofereixo per ajuntar els nostres fills, i dur-los a un parc, perquè corrin feliços. Un nen és feliç corrent o fent gràcies a gossos i feres, observant insectes.

L’error consisteix en deixar de pensar en què una mare té dret a seguir investigant en la seva pròpia identitat. Nosaltres matem les mares, les fem passar per les humiliacions de la impotència. Algunes vegades, en un dinar, he agafat el nadó d’un mare perquè la mare pogués dinar tranquil·la mitja hora. Per sort tinc bona mà pels nadons, que tenen la sagrada costum d’adormir-se sobre meu.

Un pare histèric, una mare histèrica, seran males mares i mals pares. Conviure amb un fill és arribar a un equilibri. Amb el meu fill, visitem tantes botigues de joguines com llibreries. Dins de la llibreria, mirem contes i després miro novetats d’història o narrativa. Dins de la botiga de joguines, mirem superherois, que li agraden a ell, i després dinosaures, que m’agraden a mi. Els nens volen que els parlis com als adults, que hi arribis a pactes, perquè això els fa sentir respectats i importants. Jo faig preguntes al nano sobre els dolents dels dibuixos, ell em pregunta qui són els escriptors de les fotos.

Per ser pare cal ser un nen. Cal estar disposat a enfangar-te, córrer, jugar a futbol, retallar paperets, dibuixar monstres i crancs i taurons i castells. Si prefereixes vegetar o necessites tres cubates cada divendres, no t’hi embranquis. Hi ha amics que em pregunten com pot ser que em perdi concerts, que no pugui anar a festivals. És que no en tinc ganes! Tant els costa entendre que m’agrada donar-li el sopar al meu nano, o anar plegats a la platja, i arreplegar pedretes de colors? No hi ha festival ni gresca que s’acosti a la sensació de les abraçades del meu nano, a la seva generositat natural. El meu fill té com una mena d’obrador instal·lat al menjador de casa: allà hi fabrica llibretes, dibuixa, retalla, crea manualitats, i després les va regalant als seus familiars. Observar què fa el meu fill amb altres nens, com juga, quins sorolls fa, que m’ensenyi les cançons que ha après a l’escola, per a mi no té preu. No existeix res ni la meitat d’intens.

Jo admiro i estimo i intento ajudar les mares rebels. Aquest article és per a elles. La que més admiro, una dona més aviat aventurera i esbojarrada, quan li vaig preguntar per què havia tingut dues criatures, em va contestar: “perquè era la bogeria total, l’aventura definitiva”. No se m’oblida. Les mares valentes. Que s’afirmen a sí mateixes en comptes de renunciar integrant-se en un esquema idiòtic i victimitzador. Per a mi, la mare i el pare conscients són sagrats. I ho són perquè afirmen tant els seus fills com les seves pròpies exploracions.

El pitjor regal que podem fer a una criatura és un pare o mare fracassat, extenuat, vençut. Histèric.

Les mares poden estudiar, poden seguir endavant rodejades per la seva família social. Els homes hi han de ser, també. I a l’avantguarda.

Aquesta societat s’ha convertit en un catàleg de debilitats i motius artificials per a l’ansietat. Ens n’hem de defensar compartint experiències. Per cuidar el meu nano no he fet cap altra cosa que escoltar la meva àvia i les meves mares amigues. La vida de la racionalitat és la vida que sap escoltar els impulsos, si n’hi ha. Perquè hi ha dones que no senten aquest presumpte instint de procrear. Que les deixin tranquil·les, a totes.

Si creus que t’agradarà perseguir sargantanes, buscar pops a l’aigua o passar el matí de diumenge fent naus espacials, pots ser un bon company per al teu fill. Ara bé: una persona histèrica enganxada a maquinetes és un insult a la humanitat. Deixa de tenir nanos per qüestions ideològiques, relacionades amb valors, però no m’expliquis que prefereixes quatre cubates cada divendres. Però això no és el pitjor: el pitjor és malcriar i culpar les criatures de les mancances de l’adult, projectar-hi les obsessions. Fer de pare sense valors és en sí mateix un acte criminal.

Bé: ni jo mateix sé què significa exactament aquest article. Però he tingut ganes de fer-lo. Segurament sigui un homenatge. Un homenatge a la dona que vol ser lliure, amb fills o sense. I un blasme per a l’absència inexplicable (i injustificable) del pare.

Però me n’he anat convencent: el problema és la solitud de la mare, l’individualisme extrem i irracional, impropi d’un mamífer que raona, en què vivim, tots en pisos minúsculs, com abelles sense brúixola, bombardejats per tot tipus de propagandes, sense contacte exterior. Sortim al carrer, sortim a córrer i ballar i reunim-nos per fer un arròs. Si us plau, no culpem els nens de les nostres frustracions. La companyia és la solució. El problema és l’estigmatització de la mare, combatuda o idealitzada. Els únics que no són un problema són els nens.

Andreu Navarra Ordoño