Professor Navarra

Quan feia poques setmanes que impartia classes de llengua i literatura a nois de secundària, Andreu Navarra va quedar garratibat per la mirada d’una noia a una sessió de comprensió lectora. Ho ha explicat a un article que acaba de publicar al digital La Directa. Un article de lectura obligada per a pares i fills, mestres i qualsevol persona decent que cregui i es preocupi pel paper central de l’educació en una societat amb problemes com en té la nostra. Amb els ulls, aquella noia demanava al seu mestre, si us plau, que la deixés airejar-se, una estona de tranquil·litat. La mereix. És aplicada i bona estudiant, però ha de passar-se hores a classe suportant conductes barroeres i racistes d’una tropa d’adolescents que escupen la ràbia que acumulen quan surten de l’institut i la seva circumstància els va corcant la consciència. Perquè ells, que tampoc la mereixen, creixen en una realitat davant de la qual la ràbia és la reacció natural. Però el professor Navarra, que ha arribat a secundària amb una vocació a prova de bomba, fa tots els possibles, en canvi, per convertir la classe en una escola de convivència a través del coneixement. “Podem ser l’encarnació d’una excepció: una excepció amorosa amb la cultura, malgrat tot. I és que, per una hora, tots estem en pau, treballem en pau, a la meva classe”. Durant anys l’Andreu Navarra ha estat un admirable buscavides. Amb un currículum espaterrant, amb una capacitat de treball desbocada, apurant totes les beques possibles, ha publicat una pila de llibres que proven la seva passió per la història, la literatura i el coneixement. Un dels últims és un repàs a la història del pensament polític del regeneracionisme espanyol, del segle XVI fins al present. A les últimes pàgines invocava de nou la vigència del regeneracionisme com a ètica civil per combatre els perpetuadors de la injustícia: els qui impulsen la involució social boicotejant l’educació. Amb aquesta fe l’Andreu ha arribat a l’aula i seva ha de ser la nostra esperança. La de la noia que el mira perquè sobretot vol treballar. “Gràcies, noia que volia treballar. Perquè aquesta és la història de la meva vida: voler treballar.”

Jordi Amat, La Vanguardia, 01-03-2016